Hydrogen Jukebox de Philip Glass

Hydrogen Jukebox – Goldray

Song #1 from Iron Horse 

Song #2 Jaweh and Allah Battle

Song #3 from Iron Horse  

Song #4 To P_O_ 

Song #5 frm Crossing Nation; Over Denver Again; Going To Chicago & To Poe_ Over The Planet, Air Albany-Baltimore 

Song #6 from Wichita Vortex Sutra 

Song #7 from Howl Part II 

Song #8 from Cabin In The Rockies 

Song #9 from Nagasaki Days (Numbers In Red Notebook)

Song #10 Aunt Rose  MGoldray 

Song #11 from The Green Automobile 

Song #12 from N_S_A Dope Calypso 

Song #13 from Nagasaki Days (Everybody’s Fantasy) 

Song #14 from Ayers Rock-Uluru Song & _Throw Out The Yellow Journalists 

Song #15 Father Death Blues (Don’t Grow Old) 


Philip Glass (Estats Units, 1937), continuador d’herències diverses (els acords quiets d’Erik Satie, la pluralitat sonora de Charles Ives, el mil · lenari secret de la música de l’Índia), Glass va produir obres paradigmàtiques del minimalisme, i l’òpera Einstein on the Beach potser és la millor mostra .
Però el compositor té una altra virtut, a més de les troballes musicals que ha aportat a l’art contemporani, i és la seva versatilitat. Per això se ha escrit música per pel · lícules, cançons i obres entre l’òpera, la comèdia musical i la cantata.

En aquest registre difús s’ubica Hydrogen Jukebox, conjunt de poemes d’Allen Ginsberg que va gravar el 1993.
Hydrogen Jukebox, obra comissionada pel Festival Spoleto dels Estats Units, ofereix poemes i fragments de poemes antibèl · lics de Ginsberg, entre ells el monumental Udol, en què s’invoquen la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust, Vietnam i la decadència del «imperi »americà.

Per a aquesta composició, Glass va armar una orquestra particular (teclats i sintetitzadors, flauta, saxos i percussions) que al costat d’un notable acoblament vocal (dos sopranos, una mezzo, un tenor i dos barítons) es van sumar al piano de Glass i als textos del propi Ginsberg.

Hydrogen Jukebox és una obra musical que respira poesia, traspua violència, bellesa, passió i té, clar, una empremta minimalista. Només que Glass l’enriqueix interpretant amb els seus arranjaments els desbordants textos del poeta, que a priori haurien semblat per la seva megalomania gairebé oposats a l’estètica del compositor.

Ginsberg ofereix una excel · lent explicació de l’estructura de l’obra, a la qual l’anomena «melodrama». «Teníem la idea de la caiguda dels Estats Units com” imperi “, i fins i tot la mort del planeta dins d’alguns anys», explica el poeta. Llistat de temes que volien, budisme, meditació, sexe, revolució sexual -en el cas del poeta, com a homosexual-. Hi havia una noció de corrupció política, la major corrupció. També els temes de l’art, els viatges, la trobada entre Orient i Occident i l’ecologia, sempre en la ment de tots. I la guerra, és clar, la pau i el pacifisme ».

Així, Hydrogen Jukebox (títol que cita un vers de Udol) comença amb una peça amb reminiscències vocals al War Requiem de Benjamin Britten, on sobresurt la veu del baríton Gregory Purnhagen sobre un suau tapís de teclat i un redoblante militar. A la cançó següent, el clima s’exalta, amb un ús expressionista del cor a ple i un gran treball en percussió. Glass aprofita els colors de les veus i els instruments, però les seves melodies parteixen de la repetició de notes breus, la qual cosa li dóna els textos una força hipnòtica.
En la cançó cinquena, per cas, una apocalíptica visió de «la Nació» que relata un poeta que invoca l’ombra d’Edgar Allan Poe («Poe: profetizaste potser semblant Terra del Smog, aquest infern?») És entonada per les veus dels sis cantants, que estableixen així un paisatge sonor gairebé infernal.
La primera part de la cantata conclou amb el piano sol de Glass i tot el poema de Ginsberg Wichita Vortex Sutra, llegit per l’escriptor amb una força irresistible. La segona part arrenca amb un frenètic saxo i amb el cor que canta versos de Udol-Part 2, i la cançó és canviant, té un interludi on llueix el baríton, tanca, de nou, la veu de Ginsberg.
El tema que segueix, imbricat a l’anterior, està marcat per un repetitiu i suau matalàs de sintetitzador, i sobre ell, la soprano aconsegueix una performance, pronunciant versos com «Ni una paraula, ni una paraula! / Les mosques parlen tot per mi / i el vent diu alguna cosa més ».

El to de l’obra segueix, es permet algunes cançons excel · lents (The Green Automobile) i una peça final, amb els instruments i el cor a ple, per atorgar un tancament d’extrema emoció poètica, que es corol amb un text inèdit de Ginsberg en el sobre del CD.

Hydrogen Jukebox no és una obra fàcil d’adscriure a un corrent estètic. Més senzill és deixar surar en l’espai, amb la seva càrrega poètica, la seva música incomparable i la signatura d’aquests dos artistes fonamentals per a l’art que el revulsiu segle XX ha deixat com a herència a la generació del tercer mil · lenni.

3 pensaments sobre “Hydrogen Jukebox de Philip Glass”

Els comentaris estan tancats.