Blomstedt i Un Requiem Alemany de Brahms

Blomstedt és un director atípic. Amb profundes conviccions religioses que, per exemple, li impedeixen assajar els dissabtes, i per això fou sorprenent en el seu dia el seu nomenament com a director a la RDA. És un director de gran sensibilitat, amant del treball polit i ben acabat però alhora espontani. Aquestes qualitats de  Herbert Blomstedt fan d’aquesta versió del Requiem una de les més grandioses, sense desmerèixer  el treball dels altres artífexs d’aquesta magnífica interpretació, SymfoniOrkestret – KoncertKoret, la soprano Camilla Tilling i el  Bariton Peter Mattei.

Herbert Blomstedt (Springfield Massachusetts, USA, 11 de juliol de 1927) és un director d’orquestra nord-americà d’origen suec.
És un director d’orquestra molt rellevant, encara que és dels pocs que sempre ha mostrat un interès molt més gran per la música simfònica que per l’òpera. Es formà a Estocolm, on fou deixeble de Tor Mann, i també estudià història de la música a la Universitat d’Uppsala. Malgrat tot, el seu gran mestre fou Ígor Markévitx.
Entre 1954 i 1962, dirigí l’orquestra de Norrköping i des d’aquest últim any fins al 1968 estigué al front de la Filharmonisk Selskap d’Oslo. El 1968, es féu càrrec de l’Orquestra de la Ràdio Danesa i va estar-ne al capdavant fins al 1975.
Arran d’una gira de l’Staatskapelle de Dresden pels països nòrdics, va tenir un primer contacte amb aquesta formació. En aquest moment, no tenia titular a causa de la dimissió de Martin Turnovsky, que havia abandonat el seu lloc per la col·laboració de la RDA en la invasió de Praga de 1968. Li oferiren la direcció de la formació i ell acceptà després de dirigir alguns concerts a Dresden en qualitat de director invitat. De 1975 a 1985 en fou el director.
Fou una etapa molt fructífera, que es tancà quan acceptà la direcció de la Simfònica de San Francisco, coincidint amb la reobertura de la Semperoper de Dresden, en el moment en què l’orquestra tornà a interpretar regularment òpera. Considerà que no era la figura adequada per a aquesta nova etapa i es traslladà als Estats Units. Va romandre a San Francisco molts anys i posteriorment va tornar a Alemanya, aquesta vegada amb la Gewandhaus de Leipzig.

Gravació © Danmarks Radio

Un Rèquiem alemany (Ein deutsches Requiem) Op.45 de Johannes Brahms

0:00 (00:37) I. Selig sind, die da Leid tragen
10:07 II. Denn alles Fleisch, es ist wie Gras
24:14 III. Herr, lehre doch mich
33:40 IV. Wie lieblich sind diene Wohnungen
39:26 V. Ihr habt nun Traurigkeit
46:45 VI. Denn wir haben hie kleine bleibende Statt
58:02 VII. Selig sind die Toten

Un Rèquiem alemany de Johannes Brahms no és pròpiament un Rèquiem en el sentit litúrgic; no té cap relació amb la Missa de difunts, ni tan sols té una intencionalitat sacra. Com es desprèn del seu títol no es tracta d’un simple Rèquiem, sinó d’Un Requiem alemany, és a dir, “a la manera de Rèquiem al gust alemany”. Podria dir-se que és una cantata fúnebre amb certes evocacions de l’oratori, una obra més concertística que religiosa. Representa un cant a la mort i a la resurrecció dedicat a la memòria de la seva mare i a la de Schumann. Està escrit per a soprano, baríton, cor mixt i orquestra.

L’1 de desembre de 1867 es programa a Viena un concert en memòria de Schubert, ocasió que s’aprofita per a la presentació dels tres primers moviments d’Un Rèquiem alemany sense gaire èxit. L’obra es va estrenar completa i definitivament el dia 10 d’abril de 1868, dia de Divendres Sant, a la catedral de Bremen. Aquesta vegada sí que va constituir un èxit grandiós. Es va reposar una altra vegada el Divendres Sant de 1871, també a la catedral de Bremen, com a homenatge fúnebre als caiguts en la guerra francoprussiana dins d’un context marcadament nacionalista.

El Rèquiem alemany conté part de la música més inoblidable i commovedora del compositor. Després de les tres primeres parts, de to ombrívol i dramàtic, la quarta, que és el nucli emotiu, crea un cert contrast de serenitat, que es troba també en la cinquena, amb seus magnífics sols de soprano. Molt complex en la seva organització, la sisena, on s’alternen baríton i cor, acaba amb una fuga. La setena part recupera material de la primera per donar sentit de tancament. Mitjançant l’ús de fugues corals (en la segona i la sisena part), Brahms evoca deliberadament l’esperit de les obres corals sacres de Bach.

Com queda clar en el títol, el Rèquiem alemany no va ser escrit amb propòsits exclusivament litúrgics, encara que s’invoca el nom de Crist. Brahms elegeix la lletra amb minuciosa cura partint de la Bíblia luterana, inclosos els escrits apòcrifs, i evita tota referència al cristianisme i omet la totalitat del Judici Final. Encara que era creient, no era religiós sobre manera, i més tard va dir que hauria volgut canviar la paraula Alemany per Humà en el títol.

En les seves set parts recopila texts bíblics afins amb el tema, com una lliure meditació sobre la mort.

Un pensament sobre “Blomstedt i Un Requiem Alemany de Brahms”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s