Missa Duodecanonica Op. 19, de Einojuhani Rautavaara

Einojuhani Rautavaara va nàixer a Hèlsinki i va estudiar a l’Acadèmia Sibelius d’aquesta ciutat amb Aarre Merikanto des de 1948 fins a 1952, abans que Jean Sibelius el recomara per aconseguir una beca per estudiar a la Juilliard School de Nova York. Allí va rebre lliçons de Vincent Persichetti, així com de Roger Sessions i Aaron Copland en Tanglewood. Va destacar per primera vegada en el plànol internacional quan va guanyar el Thor Johnson Contest per la seva composició Un Rèquiem en el nostre temps el 1954.

Rautavaara va ser professor no numerari a l’Acadèmia Sibelius des de 1957 fins a 1959, arxiver de música de l’Orquestra Filharmònica d’Hèlsinki des de 1959 fins a 1961, rector de l’Institut de Música Käpylä a Hèlsinki des de 1965 fins a 1966, professor numerari a l’Acadèmia Sibelius des de 1966 fins 1976, professor artístic (nomenat pel Consell de les Arts de Finlàndia) des de 1971 fins a 1976, i professor de composició a l’Acadèmia Sibelius des de 1976 fins a 1990.

Rautavaara és un compositor prolífic i ha escrit en una gran varietat de formes i estils. Gran part de la seva obra és bastant accessible i s’ha provat que és certament popular. Va experimentar amb tècniques serials al començament de la seva carrera, però les va deixar enrere en la dècada de 1960 i fins i tot els seus treballs serials no són clarament serials.

Les seves composicions inclouen vuit simfonies, diversos concerts, treballs corals (diversos sense acompanyament instrumental, incloent Vigília (1971-1972)), sonates per a diversos instuments, quartets de corda i una altra música de cambra, a més de diverses òperes biogràfiques incloent Vincent (1986 – 1987, basada en la vida de Vincent Van Gogh), Aleksis Kivi (1995-1996) i Rasputin (2001-2003). Alguns treballs tenen parts per a cinta magnètica, incloent Cantus Arcticus (1972, també conegut com Concert per a ocells i orquestra) per a cants d’ocells gravats en cinta i orquestra, i Unicorn veritable i fals (1971, segona versió de 1974, revisada el 2001 – 02), la versió final és per a tres recitadors, cor, orquestra i cinta.

Els seus últims treballs són orquestrals, incloent Llibre de visions (2003-2005), Trilogia Manhattan (2003-2005) i Abans de les Icones (2005) que és una versió ampliada de la seva anterior composició pianística Icones. El 2005 va acabar un treball per a violí i piano anomenat Paisatges perduts, encarregat pel violinista Midori Goto.

S’han gravat moltes de les obres de Rautavaara, sent un èxit popular i de crítica una interpretació de la seva setena simfonia, Ángel de la Llum (1995), per l’Orquestra filharmònica de Hèlsinki dirigida per Leif Segerstam amb el segell Ondine – aquesta interpretació va ser nominada per a diversos premis, incloent un Grammy.

Missa Duodecanonica Op. 19 (1963)

missa brevis de 3 moviments, escrita originalment per a cor de dones

I. Kyrie

play

 

 

II. Sanctus

play

 

 

III. Agnus Dei

play

 

 


 

Latvian Radio Choir

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s