Les meves primeres idees per a la sortida del sol de l’eternitat em van arribar el gener de 1997, poc després de la mort del meu pare. Aquestes idees van ser represes el setembre del mateix any, en resposta a una comissió de l’Acadèmia de Música Antiga, i que es va celebar poc després de la mort de Diana, Princesa de Gal·les. No hi ha tal cosa com un accident o casualitat, així que em vaig dedicar la meva peça a la memòria de la princesa.
El concepte de la soprano solista (en representació de la terra) a nivell del sòl, campanetes (en representació dels àngels) en una posició intermèdia, i el principal conjunt barroc a un nivell alt (el que representa el cel) equipat exactament amb el text de Blake que havia decidit establir. Pensada com són realment les coses, la terra és un mirall del món etern, i quan es veu correctament, és possible viure en aquest món a l’alba de l’eternitat. Déu no existeix en el món i, no obstant, al mateix temps que Ell es reflecteix l món, donant-li forma i estructura, la música juga amb l’alegria tranquil · la, com un dia de sol i de calma, ple de dolçor i lluminositat.
Eternity’s Sunrise per a Soprano solista i Orquestra – 10′
Commissioned by The Academy of Ancient Music
