Atlàntida, la cantata de Manuel de Falla

Quan Manuel de Falla va morir va deixar en el seu escriptori un gran paquet de fulles pautades i plenes d’atapeïda escriptura. Eren els esbossos de la partitura de l’Atlàntida, en la qual havia treballat durant divuit anys sense poder acabar-la. Els papers van arribar a Espanya, on es va encomanar a un exalumne de Falla, Ernesto Halffter que acabara la cantata.
 

atlc3a1ntida-de-manuel-de-fallaLa composició de L’Atlàntida s’estén al llarg de mig segle: des de la primera idea que aflora en Falla pels volts del 1926 fins a la «versió de Lucerna» definitiva que signa Ernesto Halffter l’any 1976. El poema èpic de Jacint Verdaguer (premi especial dels Jocs Florals de Barcelona del 1877 i obra de referència de la Renaixença) assoleix en mans del compositor malagueny una pàtina mítica. No solament per la seva dedicació obsessiva, sense poder acabar l’obra, sinó també per la magnitud de l’empresa artística. Falla va voler transcendir la lírica de Verdaguer per crear una gran cantata religiosa, mítica i històrica. Magne oratori que per al Liceu té un significat especial. El 24 de novembre de 1961 s’estrenava aquí per al món la primera versió acabada de L’Atlàntida, amb Victoria de los Ángeles (la reina Isabel) i Eduard Toldrà (direcció musical) com a recordats protagonistes.

 


Cantata en tres parts. Text de Jacint Verdaguer. Música de Manuel de Falla (acabada per Ernesto Halffter). Estrenada el 24 de novembre de 1961 al Gran Teatre del Liceu. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 24 de setembre de 1992.

ATLÀNTIDA
Cantata escènica en un pròleg i tres parts.
Basada en el poema en llengua catalana L’Atlàntida, de Mossèn Jacint Verdaguer.
Inconclusa. Revisada i acabada per Ernesto Halffter.

Data de composició
1927-1946

Data i lloc d’estrena
Versió de concert: Barcelona, Teatre del Liceu, 24 de novembre de 1961; dir., Eduardo Toldrá. Versió escènica: Milà, Teatro alla Scala, 18 juny 1962, dir., Thomas Schippers. Versió “definitiva”: Festival de Lucerna, setembre 9, 1976; dir., Jesús López Cobos.

Duració
80 minuts aprox. (segons les diferents versions).
 
Pròleg

01. L’Atlantida submergida

[audio https://www.box.com/embed/9rt9x6th0vi0rrg.mp3]

02. Hymnus hispanicus

[audio https://www.box.com/embed/o99zw7mf46lrtl2.mp3]

Part I

03. L’incendi dels Pirineus

[audio https://www.box.com/embed/rnaselyxr93dssc.mp3]

04. Aria de Pirene

[audio https://www.box.com/embed/p0d3t7sxvpujd0e.mp3]

05. Cantic a Barcelona

[audio https://www.box.com/embed/dyufkt8yl6d94l2.mp3]

Part II

06. Hercules i Gerio el tricefal

[audio https://www.box.com/embed/at0218wnsxgefzo.mp3]

07. Cantic a l’Atlantida

[audio https://www.box.com/embed/znrlh3dztdu1bta.mp3]

08. L’hort de les Hesperides

[audio https://www.box.com/embed/wqmk7nbld3hgl4k.mp3]

 

09. Els jocs de les Pleiades

[audio https://www.box.com/embed/icdic08cghtbzye.mp3]

10. Arribada d’Alcides a Gades

[audio https://www.box.com/embed/ngw3zw6kroh68zy.mp3]

11. Veus missatgeres

[audio https://www.box.com/embed/ztnjj03xvj5pxqk.mp3]

12. La veu divina

[audio https://www.box.com/embed/21js63rdcw8bkaq.mp3]

Part III

13. El pelegri

[audio https://www.box.com/embed/xb608r8ernj1uof.mp3]

14. El somni d’Isabel Gallarda

[audio https://www.box.com/embed/qg2j18waxo0f7j4.mp3]

15. El somni d’Isabel Romanso

[audio https://www.box.com/embed/kl1zo88nhvjzzy6.mp3]

16. Les caravelles

[audio https://www.box.com/embed/qzidibaw3zuv0zg.mp3]

17. La salve en el mar

[audio https://www.box.com/embed/ezx7ljcyguwitgj.mp3]

18. La nit suprema

[audio https://www.box.com/embed/aalk00re518t85a.mp3]

 

Cor Universitat de les Illes Balears

Coro Polifónico Universitario de la Laguna

Orfeón Navarro Reverter

Orfeón Universitario Simón Bolívar

Pequeños Cantores de Valencia

 

Jove Orquestra Nacional d’Espanya

Edmon Colomer, dir.

Solistes: Simon Estes – Maria Bayo – Teresa Berganza

Octubre de 1992 al Palau de la Música de València

Oratori escènic o cantata escènica. Llibret de Manuel de Falla, basat en el poema homònim de Jacint Verdaguer.

Personatges: El narrador (baríton), un nen (veu de nen); Pirene (contralt); Hèrcules (paper mut), un gegant (baríton), el cap de l’Atlàntida (tenor); Cristòfor Colom (paper mut), la reina Isabel d’Espanya (soprano), les Plèiades, l’arcàngel, una dama de la cort i altres.

Lloc i època: La mítica illa de l’Atlàntida, la Mediterrània, i després Espanya, durant els viatges de Colom, en una prehistòria llegendària i cap a 1492.

Argument: És molt difícil resumir el desenvolupament dels múltiples episodis d’aquesta «cantata escènica». Es tracta d’una gegantina epopeia de déus i herois, una mena de teogonia hesiódica. No obstant això, Falla la posa en relació amb la seva pàtria i fa que l’Atlàntida ressorgeixi en certa manera a Espanya. Espanya es converteix en hereva de l’antiga cultura perduda, i amb el seu esperit i la seva intrepidesa estén el món més enllà del que fins ara ha estat, més enllà de l’Atlàntida. Per aconseguir una certa unitat en els múltiples i complexos esdeveniments que succeeixen en l’obra, Falla mostra al principi a un nen orfe, que en una illa de l’oceà Atlàntic escolta els relats fantàstics d’un ancià (d’un veritable «esperit del mar», com va dir Verdaguer), i des d’aquest moment somia amb la llunyania. El nen es diu Cristóbal Colón i un dia farà realitat els seus somnis. L’ancià li parla de l’incendi dels Pirineus, del rescat i la mort de la reina Pirene, de la fundació de Barcelona, ​​del combat d’Hèrcules amb un monstre de tres caps (que, com és lògic, tractant-se d’una obra de Falla, canta amb tres veus), del Jardí màgic de les Hespèrides, del joc de les Plèiades, dels malvats habitants de l’Atlàntida, de la destrucció de l’illa pecaminosa anunciada per l’arcàngel i del seu enfonsament en les aigües de l’oceà. El final és la visió d’Isabel sobre noves illes allèn l’oceà, el pla de Colom, la seva partida, el seu triomf.

Llibret: Jacint Verdaguer (18451902) era el poeta més important en llengua catalana. La seva imponent poema èpic L’Atlàntida conté imatges grandioses i un llenguatge romàntic sumptuós i vibrant. Tot i que avui hagi deixat de ser «modern» en molts sentits, el brillant poema èpic està al nivell d’altres creacions semblants de moltes nacions importants. És comprensible que Falla, que fins aquell moment s’havia ocupat de coses «petites» (escenes populars andaluses, una farsa sobre un corregidor enamorat, un episodi del Quixot), pensés durant molts anys a crear una obra «gran» en tots els sentits , i que L’Atlàntida de Verdaguer li semblés ideal per a això.

Música: En aquesta obra se’ns presenta un Falla diferent, completament nou. Un ampli impuls èpic domina la totalitat de l’obra, es pot pensar (sense que hi hagi, però, cap semblança en la música) a la Tetralogia de Wagner. El pes de l’obra recau en els cors, les parts solistes són molt breus; moltes renuncien fins i tot a la paraula i al cant, representant només en forma de pantomima. Es tracta, sens dubte, d’una obra important. Molts trobaran el resum d’una vida, altres trobaran a faltar l’espontaneïtat que caracteritzava l’Falla anterior. Tot i que la partitura va haver completar-la en gran part Ernesto Halffter, es va aconseguir mantenir la unitat. Alguns punts culminants de l’obra, per exemple el somni d’Isabel, resistiran el pas del temps, suposant que no ho aconsegueixi l’obra sencera.

Història: Quan Falla va morir, el 14 de novembre de 1946, a l’Argentina, va deixar en el seu escriptori un gran paquet de fulles pautades i plenes d’atapeïda escriptura. Eren els esbossos de la partitura d’L’Atlàntida, en la qual havia treballat durant divuit anys sense poder acabar-la. Els papers van arribar a Espanya, on després de llargues vacil · lacions es va encarregar a un exalumne de Falla, Ernesto Halffter, també un important compositor, la terminació de la cantata, sobre la base de l’enorme quantitat de material existent. El treball va ser molt difícil i de gran responsabilitat, de cap manera es pot comparar amb el d’Alfano en Turandot de Puccini, molt més simple. D’algunes escenes hi havia diverses versions molt diferents, altres amb prou feines estaven esbossades. El món de la música va esperar amb impaciència l’aparició de l’obra pòstuma d’un dels seus grans mestres. Finalment, el 24 de novembre de 1961 es va poder sentir al Liceu de Barcelona, ​​dirigits per Eduard Toldrà, els fragments més importants, en forma de concert. L’estrena escènic va tenir lloc el 18 de juny de 1962 a la Scala de Milà, en italià, sota la direcció de Thomas Schippers. (La partitura de Falla conté tant el text català de Verdaguer com la traducció castellana, de manera que tots dos idiomes poden considerar originals.) L’estrena en alemany va tenir lloc poques setmanes després, a la Deutsche Oper de Berlín occidental, inaugurada poc abans.

Font: “Diccionari de l’Òpera” – Kurt Pahlen

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s